Quan anem a un congrés sol ser majoritàriament per interès professional. Hi anem indefugiblement amb la motxilla carregada a l’esquena, sabent de què aniran els trets, qui els dispararà i creant-nos expectatives sobre què pot o no pot interessar-nos. És difícil doncs que ens sorprenguin tots els ponents al llarg de les hores que dura l’acte, siguin quatre, vuit o vint-i-quatre.
Encara en molts casos, aquests actes mantenen al llarg del temps alguns patrons invariables que sovint els organitzadors no poden capgirar. Parlo de presentacions, siguin llargues o breus, que esgoten el temps i que ens deixen sense el gust de les conclusions finals. Parlo de power points inacabables, densos i il·legibles des de la quarta fila. Parlo de formats i escenografies poc flexibles que es repeteixen una i altra vegada. És evident que tot això depèn dels ponents i potser no podem demanar a tots la mateixa habilitat per atrapar els oients sigui en la forma, l’estratègia o el discurs.
Vaig anar al meu primer TEDx amb poc equipatge, amb una frase en la ment que s’amagava encriptada al sostre del Pavelló dels Distingits a l’Institut Pere Mata de Reus, i sabent d’un cartell que generava tanta intriga i expectatives com la mateixa frase. Tot plegat, em semblava una experiència per treure tot el llast del sarró i anar-hi amb predisposició més personal que professional, perquè ens entenguem.
El TEDx és sobretot divers i amable, i aquesta és la veritable clau perquè et quedis atrapat durant quatre hores, que podrien ser vuit, o fins i tot vint-i-quatre si volguéssim acabar directament amb la vida dels organitzadors.
És divers en la temàtica, els ponents i les experiències; i és amable en el format, el ritme i l’entorn. Els ponents, segurament abduïts per tot plegat, aconsegueixin sense excepció posar la cirereta convenientment a la seva presentació en no més de quinze minuts.
I per això, no cal exclusivament parlar. L’experiència pot anar més enllà de paraules de superació, entrenades, experimentades, juganeres, televisives, investigadores, educatives, honorables, paleoantropològiques, empresarials, aventureres,… Permet aixecar el cul de la cadira per fer giravoltar una baldufa, arremangar-se les mànigues per fer pinya en un castell, fer salivera veient sucar un pa amb tomàquet o parar orella musical.
Diuen que hi ha viatgers i també persones que arrosseguen maletes. Al TEDx val la pena anar-hi lleuger d’equipatge. Potser per això, he recordat, excepte una, totes les intervencions.
Anton Aymemí
